-“En esta pel·lícula pense fer el que m’isca dels ous!”- Diuen que Paul Naschy no deixava de cridar això mentre gravava Empusa. I vist el percal, no podria haver-ho dit millor. La seua obra pòstuma és una rallada tan bestial que no podia haverse gestat en altre lloc que en el seu paquet.
Tot en esta pel·lícula és pur anticinema, si ho havera fet Goddard o Truffaut ara parlariem d’una pel·lícula de llenguatge avantguardista i de deconstrucció de la narració cinematogràfica.
Com en les grans pel·lícules de la Nouvelle Vaghe, a Empusa, durant hora i mitja, no passa res en absolut, però quasi que millor, perquè quan passa te tan poc de sentit que l’espectador no sap molt bé si ha passat o ha tingut un deja vu. Aquesta és una pel·lícula que t’anestesia amb la seua hiperabsurditat majestàtica.
Pels forats del guió podria passar un mamut adult i tota la seua família en fila india, els diàlegs son una eterna col·lecció de brases engarçades com a perles d’un collar fantàstic i les xarrades es succeeixen davant els teus atònits ulls mentres desisteixes d’intentar explicar-te el que esta passant.
Però Empusa és brutalment divertida i deixa moments -i frasses- gravades a foc en la ment de l’espectador. Les escenes de risa donen risa, però és que les serioses, donen més risa encara!.
En fi, pura poesia en moviment, la màgia del cinema!.
Els homes llop no moren mai... Auuuu!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada