dijous, 24 de gener del 2013

Zombie Ass


No podem oblidar-nos de les pel·lícules que es fan a Japó, i en aquest cas, com en molts altres altres, allí trobem visions extremadament estranyes del cine de Sèrie B. Sovint Japó ha agafat coses d’occident i les ha millorat (els rellotges, les càmares de fotos...) i també en moltes ocasions el cinema.

Japó és un país amb una societat bastant reglamentada, hi ha formes correctes de fer per a pràcticament tot i moltes coses estan prohibides o restringides. Però precisament per això, les vàlvules d’escap dels japonesos són les més bestials de la humanitat. Es a dir, que quan els deixen, agafen el que siga i ho fan infinitament més gros i això els dona un component caricaturesc envejable. Ells foren els qui agafaren les corregudes a la cara del porno occidental i amb elles inventaren el bukake.

Fa poc poderem vore a Sitges aquesta animalada superlativa; Zombie Ass: Toilet of the Dead. Que pot il·lustrar perfectament lo demencials que poden ser els Japonesos quan s’amollen .

Aquesta peli utilitza tota l’artilleria escatològica possible; vòmits, pets, merda, culs i ho mescla sense mirar pèl amb el sexe. Aixina ens conta una historieta d’un doctor malèfic que crea uns mutants que se’t claven pel cul i et converteixen en Zombie; una quadrilla de japonesos estereotipats es perdrà pel bosc i es trobarà amb el percal.

Dir que és una animalada es quedaria curt, perquè açò hi ha que vore-ho per a creure-ho. La gent de l’Auditori Melià de Sitges es fregava els ulls als seus seients!. Va ser una de les experiències més al·lucinants que hem viscut a una sala de cinema.

La peli està parida per un personatge extraordinari, Noboru Iguchi. És un director de culte idolatrat a Japó, que va començar fent pel·lícules per a adults però que s’ha passat al cinema trash amb hil·larants conseqüències. És un personatge carismàtic, simpàtic i graciós i conta unes històries que son les més bizarres que es poden contar en una pantalla.

Com a mostra vos deixem amb una dada, durant la peli el pensament que més se’ns passava pel cap era: “No pot ser, no s’atrevirà a fer-ho...”

... i s’atrevia, s’atrevia!

dijous, 17 de gener del 2013

Tartarus


Bueno. Per eixir un poquet del tòpic general de que el cine de baix pressupost ha de ser en clau d’humor hui vos proposem una pel·lícula que es pren a si mateixa molt seriosament.

Tartarus és una producció Austríaca de 2010, diuen de fet que és la primera pel·lícula de aliens que fan allí, però la veritat és que no estem molt posats en la cinematografia austríaca per a confirmar-ho.

El rollo esta ambientat en el 1813 i va de dos combatents de les guerres imperials franceses -supose que un serà prussià i l’altre austríac pâ que hi haja més morbo- que al tornar a casa es troben en una invasió de aliens i tenen que oblidar-se momentàniament de la guerra contra Napoleó i dedicar-se a repartir hosties contra els invasors extraterrestres.

Se pareix a l’anterior que vegerem –Methamorphosis- en que és una pel·li que inserta una trama fantàstica dins d’un context històric, però a diferència d’aquella no hi ha ni rastre de l’humor o l’ironia de les b-movies. És totalment seriosa en tots els seus plantejaments.

Que voleu que vos diga, ambientar una pel·lícula de aliens en el imperi Austro-Hongarés ja em sembla molt friky la veritat, i esta mescla de gènere fantàstic amb pressupostos històrics sempre m’ha intrigat (m’agradava fins i tot la malísima Outlander) falta vore si amb el baix pressupost que tenen estos xicons aconsegueixen “donar el pego”, perque és el que pretenen, resultar mínimament verosímils.

Esta clar que en atrezzo i decorats no es poden gastar un duro, ho han intentat dissimular a base d’apagar llums i utilitzar un bosquet que igual podria estar hui que fa doscents anys. Per estalviar més sembla que la peli es centra en els dos protagonistes, no se si això farà que la acabe semblant un Brokeback Mountain vuitcentista.

Ho vorem! 

divendres, 11 de gener del 2013

Metamorphosis


Vet ací una exquisida raresa. Una adaptació de la novela de Frank Kafka que s’atreveix a barrejar drama (un drama desmesurat i histriònic, clar!), amb pel•lícula de “mostruos”.

S’ha de tindre els ous ben posats per a adaptar la novel•la i em sembla que és –Oh, sorpresa!- la única vegada que ha passat pel cinema en un llargmetratge. Però la premissa és original i alhora senzilla; no te més molla que conectar el gènere de la serie-b en el contexte realista de l’època decimonònica, les conseqüències son hilarants i extranyes al mateix temps.

I esta bé, les llicencies literàries no estan només per a fer pel•licules de “qualité”, sinó per a estimular la creativitat de tot el món, i esta clar que quan Frank Kafka parlava de la Metamorfosis parlava del monstre existencial, de la humanitat desfigurada i maltractada, de la repressió de la societat industrial i burocràtica, però també estava parlant d’un bicharraco lleig i asquerós.

 I el que ha fet ací el Sr. Chris Swanton - perpetrador de la masacre- és dir-se: Si, el bò de Gregorio Samsa, ja ha canviat, ja ha mutat, ja s’ha transfigurat en eixe monstre universal.... Però, i ara que?.

 Es una pregunta tan simple que bé que se l’havera pogut fer Kafka.